Overblog Seguir este blog
Edit post Administration Create my blog
10 febrero 2011 4 10 /02 /febrero /2011 21:57

 

Dissabte 5 de Setembre a les 9 del matí (havien de ser les 8...) vam sortir de San Salvador el Marcos, la Diana, el Xavi i jo, rumb a Perquín, Morazán.


Unes hores més tard arribàvem al que havia estat bastió de la guerrilla: el poble de Perquín. No és un poble gran ni molt important, però té prou valor per acollir el Museu de la Revolució. Abans d’entrar al museu pròpiament dit, vam passejar pel cerro que dominava el poble, on vam poder veure trinxeres, craters de bombes de 500 lliures i tatus, refugis on els guerrillers s'amagaven de les bombes. Ara només s’hi refugien ratpenats i algun turista chele.


El museu de la revolució no era un Louvre. Pero la seva qualitat era enorme, fruit de 12 anys de recopilació de documentació, fotografies i material de la guerra que s’exposava en aquelles casetes de camperol (que de fet eren el lloc adient per muntar un museu com aquell). Carlos era el conservador del museu i un ex-guerriller. Aquell home baixet i de veu suau era en realitat un dels primers que va prendre les armes i les va empunyar durant tota la guerra (els que queden d’aquesta espècie es poden comptar amb els dits de la mà).

 

Carlos ens va explicar tot el “volado” de la guerra. Com la guerra es va iniciar perquè ja era impossible viure amb les injustícies que promovien les classes dominants per assegurar la seva supremacia. Com els Estats Units, en la seva paranoia anticomunista, recolzaven un govern que perpetrava massacres inhumanes. I què era la guerrilla:

La guerrilla era una força militar formada per camperols que van veure la necessitat d’agafar les armes i lluitar contra el govern establert. Estava organitzada en el FMLN (Frente Farbundo Martí de Liberación Nacional) el qual era una agrupació dels 5 moviments político-militars d'esquerres que aleshores existien. Van començar recopilant armes de la gent que en tenia, fins que van rebre ajut militar, primer de Nicaragua i després d’altres països de corrent socialista. Més endavant, les armes, sobretot l’artilleria pesada, s’arravataven a l’exèrcit.


La guerra s’aprenia fent-la. Un camperol, quan deia “s’ha acabat el bròquil”, podia canviar l’arada per l’AK-47 i acabar convertit en un comandant veterà responsable de mil homes. Molts combatents s’entrenaven a la Escuela Militar de la guerrilla. Altres, es deixaven reclutar per l’exèrcit i tornaven al FMLN un any més tard coneixent l’estructura de l’enemic, que irònicament també els havia ensenyat a disparar. Finalment, molts soldats es passaven al Frente. Quan l’exèrcit capturava presoners, el més comú era que torturessin fins a la mort a aquells gossos comunistes. Quan la guerrilla capturava presoners, se’ls comunicava que els seus drets serien respectats segons la Convenció de Ginebra. Perque la guerrilla era sobretot un moviment polític amb fortes conviccions. A banda del valor estratègic que tenia el bon tracte als presoners, que feia que els soldats es rendissin fàcilment i molts es canviessin de bàndol.


El veritable valor de la guerrilla era la moral. El Frente tenia molt clar per què lluitava. El Carlos deia que un guerriller valia per 30 soldats. Aleshores vaig pensar que era una “bravuconada”, però se li ha de concedir el fet històric: 60 compas van ser assetjats durant 3 dies per 600 guardies nacionals i 3 batallons amb tot el suport de l’aviació, que volien destruir Radio Venceremos. I van resistir! Com s’explica, si no és perquè combatien amb una voluntat i una ferocitat tal que espantava la tropa?

No tot era força bruta. Tenien comandants inteligents que coneixien el terreny com el palmell de la mà. Hi havia la BRAZ, l’audaç companyia que feia tremolar els soldats quan en sentien el nom. Hi havia les forces especials, l'èlit: vestits amb calçotets i una capa de pintura, fang i fulles s’acostaven de nit fins als nassos del soldat que esperava a la trinxera amb l’ametralladora. Eren ombres de fantasmes, capaços de gestes tan increïbles que un periodista del New York Times els va descriure com les millors forces d’operacions especials del món.


Hi havia també altres tipus de batallons que tenien un important valor estratègic: els culturals. Entre ells destaca Radio Venceremos. Era molt més que un mitjà de propaganda, era la veu del poble per al poble. Retransmitia els combats en directe, avisava la població civil dels moviments dels soldats, emetia programes d’humor crític, radiava les actuacions del grup musical “Los Torogoces de Morazán”. En fi, desmoralitzava l’enemic i moralitzava l’amic. Era el gra al cul dels generals, i tot i que es grataven amb força mai van aconseguir eliminar-lo.

 

Avui, Carlos veu la guerra amb perspectiva. Curiosament, és un pacifista convençut de que la guerra és un fenomen que mai hauria d’existir. Que el diàleg és el més important per evitar la guerra. Però també es conscient que a vegades unes poques persones (cegues, impresentables, despreciables) fan que sigui inevitable. Explica que avui venen a visitar el museu no només guerrillers sinó també generals de l’exèrcit. I ell els explica la historia tal com ens la va explicar a nosaltres.

 

Per relaxar-nos, a la nit vam anar a un poble de la vora (Juacohaitique?) on celebraven les festes de la Mercè, vull dir de la Merced. Les festes del poble són universals. Escenaris, música, la gent animada, la reina i la princesa de l’any, les paradetes, la vida!

Cal dir que el grup que va actuar aquell dia era poc convencional. Es deien “Las Bellas Indomables”, i la seva performance consistia en cinc noies vestides amb el mínim que ballaven, i, per desgràcia, cantaven.

 

El dia següent vam anar a visitar El Mozote. Aquest poble és tristament famós per haver-hi hagut una massacre de les més horribles de la guerra. Homes, dones, vells, nens, fins a més de mil persones van assassinar els soldats de la manera més inhumana. Van separar els homes, les dones i els nens. Els homes eren ametrallats i les dones violades i assassinades. Els nens, de totes les edats, els clavaven a les baionetes o els ficaven dins els forns. Només una dona va aconseguir sobreviure, però no es va escapar de veure aquell espectacle dantesc, inimaginable.

Avui hi ha una escultura al poble allà on van ser enterrats els cadàvers. Un mural i un jardí recorda als nens. Però el veritable memorial que prohibeix oblidar són unes taques negres a les rajoles de l’antiga església: la sang dels que allà van caure. Des dels despatxos del Govern això estava escrit amb noms com “tàctica de terra arrasada”, “treure-li l’aigua al peix” o “genocidi necessari”. Necessari!? Si aquests es diuen humans, m’avergonyeixo de pertànyer a la mateixa espècie que ells.

 

Propera parada: Río Sapo. L’objectiu era arribar a unes cascades que hi havia riu amunt. Per arribar-hi se seguia un sender d’allò més bonic que corria entre els arbres. Hauria estat una agradable passejada si no ens haguéssim perdut. Ara dic que ens vam perdre, però aleshores va ser tan gradual que no n’érem conscients: el camí es deteriorava poc a poc fins a quedar en res. Així vam anar recorrent el riu buscant camins de vaques o directament pel costat del riu. Fins que vam veure en una muntanya una cascada, que no pertanyia al Rio Sapo sinó a un afluent. Com que ens caracteritza un esperit aventurer, ens vam llançar camp a través. Més ben dit selva a través, perquè no es podia dir que allò fos un camí i la vegetació era frondosa. Després vam seguir pel mateix riu, que corria entre grans roques. Vam grimpar i escalar fins arribar al peu de la cascada: espectacular! Devia caure uns 20 metres des de dalt d’una gran paret alta i llisa. La baixada va ser pel riu, baixant entre les grans roques. Indiana Jones s’hauria mort de l’enveja!

Finalment vam arribar al riu principal, on ens vam prendre un bany ben merescut. A la tornada, es va posar a ploure d’aquella manera que plou a l’estiu: l’aigua no era freda però les gotes eren grosses. En pocs minuts ja estàvem totalment empapats. Caminant mig perduts vam trobar un altre riu, que confluïa amb el Rio Sapo. O era aquell el Rio Sapo? Caminant sota la pluja vam acabar trobant el camí de tornada. Molls i morts de gana vam arribar on teníem el cotxe. Havíem llegit molt sobre els guerrillers, però fins ara mai ens havíem sentit com un d’ells!

 

Compartir este post

Repost 0
Published by ESF-El Savador - en Conociendo el Salvador
Comenta este artículo

Comentarios

Presentación

  • : El blog de ESF-El Savador
  • El blog de ESF-El Savador
  • : En este Blog se publican los avances del proyecto que la ONG Ingeniería Sin Fronteras está llevando a cabo en El Salvador; así como artículos para conocer la realidad social del país y denunciar situaciones de violación de los DDHH.
  • Contacto

Texto Libre

Busca Artículos